Guardem-nos de la por guimbant sobre l’onada,
tot sabent que caurem a dins de l’abeurada
pregona, i, emergint, aparèixer ben nus
per sobre de la cresta i pujant-hi, esquitxada
als ulls, i fent el bus.
A voltes m’he llevat amb ulls humits de por,
sobtada crueltat i esclatant cop d’horror:
hi veig ferides, rostres colpits, cossos negats
en temporals de plor. Ni un respir per error,
nàufrags abandonats.
Un cel esbudellat, apagat i tan incert,
amb l’odi pres a l’ànima: en som tots perdedors,
els infants, les infàmies, oberts al celobert,
d’anada i no retorn, a mercè dels voltors,
les vides i les pors.
Carme Gelpí i Castellà
Montalt literari 