Un diumenge frisós, un festiu de neguit.
En dia assenyalat, qui més qui menys descansa.
Són les vuit del matí i el carrer resta buit.
Un xic d’aire m’abranda, tot bufant a l’acuit.
La música va en dansa.
De sobte ronca un cotxe, que romp l’abstracció
en què m’arrecerava, sentint-me solitari
i enfilant el poema. Paraules en acció
que, com fletxes alades de la refracció,
dispara el sagitari.
Pel maleït ensurt toco de peus a terra
i desfaig, emboirat i badoc, el carrer
amb el ramell de versos enrunats i desferra.
He decidit, inútil, desdir-me de la guerra
en diumenge sorrer.
Jordi Brunet Ezquerro
Montalt literari 