Espígol i romaní

No saps?
Encara m’estremeix
el mocador de lli
―espígol, romaní―
amagat al fons de la calaixera.

Avui me l’he posat al pit,
tremolosa i espaordida:
s’ensorraran estels, hi haurà eclipsis.

Ens revoltaran
munts de realitats
tan sobredimensionades
―falòrnies, miratges―
i una desmesurada passió.

Tot i absent, romans: m’és suficient.

Hi ha fragàncies de tu i l’aire
acarona la pell
com una revelació.
Xiuxiueja l’oreig a cau d’orella.

Sacseig de la memòria:
et ressegueixo
i et veig clar i lluminós
pampalluguejant en la fosca.

Carme Gelpí i Castellà

Anuncis

Viaranys de sirga

L’equipatge a punt:
lleuger, poca cosa.

He desbrossat llunyana
la penombra del sotabosc.

Avarem els navilis
dels espigons.

Les rovellades gestes
arrelades a contrapèl.

Com en una tragèdia
grega les danses fúnebres
fugen per les juntures.

Rotunditat de finitud.

S’esmunyen per costures
i sargits fets als somnis.

Tomben els esperits dels salms.

Són gestes i silencis, pentagrames infinits.

Carme Gelpí i Castellà

Fum

Un clam espeternega
i el discurs es dispersa,
a manca de certesa.
La creença se’ns fon,
crema com fusta verda.

Bescanvi de calius
amb el futur de cendra
a l’atzar de la pira.
Música de crecs-crecs,
amb l’embolcall d’un fum
que ho espessa, gris.

Jordi Brunet Ezquerro

Tapís sobre fons gris

Qui sap quants versos lleva el desencís
o quantes gotes omplen una bassa.
Avui el vers ens mostra el fris de l’hora
després que s’ha romput l’espill d’un somni.
La grisor tèrbola d’aquests oratges,
greixada a l’ombra fresca de cadells
insans i folls, llueix com cendra tendra.

El silenci ens vesteix la solitud,
mentre recull les miques de cristall:
idoni souvenir per a turistes,
ara que ens mena el sol de la justícia.

Jordi Brunet Ezquerro

Remenbrança

Honro els avantpassats
que em van mostrar
el gran cant a la terra
i les delícies del mar.

De reüll, entre paraules,
en rotllanes al carrer,
compartien saviesa,
cures i necessitats.

La canalla jugava
a pilota i xarranca
i també a conillons.

Un veí ensenyava la xíndria
i tots cap a marc.
Aquest mot al Maresme
és instal·lat.

La lluna platejada
oneja els raigs.
Embadalits
mirem la majestat.

Elvira Aragonès i Morell

Temps llunyans

Sobtadament.

El cor exalça
tèrbols records
atrapats entre
ferralla.

Gustava
un Bitter Kas,
aquell esvelt
xitxarel·lo,
ros, de mirada
molt atractiva.

Sonava música
melodiosa
i gravitaven
els cossos dins
l’exigua pista.

Dolços petons,
olors, sabors,
van esclatar
com foguerada.

Els temps llunyans
que retornen sobtadament.

Magda Puigsallosas Soler

Infinitud

El temps no té edat:
les busques del rellotge ens desdibuixen
fins a clavar-nos en el fustam de l’oblit.

Jordi Brunet Ezquerro