Encara no

Amb tanta violència s’ha tornat apocada.
Colpejada per l’home, sempre anant a la saga
del millor per a ell, la ment ennuvolada,
uns modèlics veïns es creia la gentada
i la ferí amb la daga.

La corrua de dones al llarg del bulevard
fent un fort, decidit clam per la igualtat.
Valentes, l’exigeixen prompte, sense retard,
que, tot i la mort d’algunes, han escaramussat
per aire, terra i mar.

Tal com són, atrevides, en aquest món hostil,
com peixot emergeixen i res no les atura.
Amb una sola veu, arranjada aventura,
lluiten perquè no són encara lliures, dura
és, no són cap alfil.

Maria del Carme Pàez Narvàez

A la cresta de l’onada

Guardem-nos de la por guimbant sobre l’onada,
tot sabent que caurem a dins de l’abeurada
pregona, i, emergint, aparèixer ben nus
per sobre de la cresta i pujant-hi, esquitxada
als ulls, i fent el bus.

A voltes m’he llevat amb ulls humits de por,
sobtada crueltat i esclatant cop d’horror:
hi veig ferides, rostres colpits, cossos negats
en temporals de plor. Ni un respir per error,
nàufrags abandonats.

Un cel esbudellat, apagat i tan incert,
amb l’odi pres a l’ànima: en som tots perdedors,
els infants, les infàmies, oberts al celobert,
d’anada i no retorn, a mercè dels voltors,
les vides i les pors.

Carme Gelpí i Castellà

En diumenge sorrer

Un diumenge frisós, un festiu de neguit.
En dia assenyalat, qui més qui menys descansa.
Són les vuit del matí i el carrer resta buit.
Un xic d’aire m’abranda, tot bufant a l’acuit.
La música va en dansa.

De sobte ronca un cotxe, que romp l’abstracció
en què m’arrecerava, sentint-me solitari
i enfilant el poema. Paraules en acció
que, com fletxes alades de la refracció,
dispara el sagitari.

Pel maleït ensurt toco de peus a terra
i desfaig, emboirat i badoc, el carrer
amb el ramell de versos enrunats i desferra.
He decidit, inútil, desdir-me de la guerra
en diumenge sorrer.


Jordi Brunet Ezquerro

Els mots i els dies

Seré un ocell ingràvid sense moure les ales,
gota fina de pluja, núvol endut pel vent.
Tènue fil m’estira i al lluny tu m’assenyales.
Sóc boirina que encaixa territoris a males
al llarg del continent.

Deixo enrere els amics, les cares conegudes.
Els seus cossos, pell, ulls, es faran pensaments.
Seran records passats, vides transcorregudes,
paraules fonedisses, carícies volgudes
que esborrin breus moments.

Sento parlar altres llengües i em sento forastera.
Aquesta casa buida, hauré de fer-la meva.
Del llarg viatge torno amb l’ànima sencera.
De bell nou a l’inici, de mí seré partera
i de l’antic hereva.

Núria López Garcia

El límit

Que m’emmirallo en tu, oh anhelat poeta!
Perdut tot el delit, guardo encara el cisell
per a dominar el so i alenar tots els somnis,
en l’infinit suspesos, que cerquen on romandre.
Esglaiat, tan confós.

Elvira Aragonès Morell

Paisatge, 2

He vist muntanyes èbries sota els núvols humits.
Prats plens d’herba florida abrivant-se l’alè.
He escoltat les rialles de l’ull dels pixallits,
el repicar dels còdols esmunyint-se entre els dits.
Crema l’acetilè.

Jordi Brunet Ezquerro

Paisatge

He vist muntanyes èbries sota els núvols del cel.
Prats plens de flor humida agombolant l’alè.
He escoltat les rialles, l’aigua embogida a pèl,
i el repicar dels còdols amorosint la rel,
esfullar-se el plaer.

Jordi Brunet Ezquerro

El vell roure

El fullam del vell roure tesa un mantell rogent.
Tant serpent com moixó s’encofurnen en ell,
lluny de l’abast del sol, fullaraca cruixent.
Aixopluc de la pluja i cobertor calent,
a l’hivern cau i altell.

Maria del Carmen Pàez Narvàez

Tot d’una

El dia era molt clar, però s’ha enfosquit tot d’una.
Els ocells han xisclat i el vent ha bufat fort
balancejant les branques i aixecant la pols bruna.
La pluja, aproximant-se d’allò més oportuna,
assadollarà l’hort.

Núria López Garcia

Sensacions

Baf de volcà ans de gitar la lava,
gespa fresquívola d’humida olor,
gotes de pluja acaronant l’airet.
Alba mel·líflua.

Elvira Aragonès Morell