A guionets em convides!

Fotent-se’n, va dir-li
el Pit-roig suca-mulla
al Pica-soques cara-xuclat:
―Poca-solta!
Anem-nos-en
corre-cuita
al penya-segat
de la Vall-de-Roures,
on farem piu-piu!
El busca-raons de sang-freda
ennuegant-se, va respondre
al pengim-penjam:
–Déu-vos-guard,
poca-vergonya!
Farem la viu-viu,
però estarem a mata-degolla
i en un estira-i-arronsa,
acabaré endur-me-la,
i sabent-ne,
Déu-n’hi-do,
el rau-rau
dellà-ahir,
malmetent-nos
xino-xano
i un nyigo-nyigo
cori-mori, dins
un cul-de-sac, fa
malfiar-me’n,
un qui-sap-lo
no-sé-què,
de mira-i-no-em-toquis!
Passa-t’ho bé
baliga-balaga,
i adéu-siau!

Carles Peidro i Ferraro

Erm de mots

Furgar el mot
que se’t crema
com la teia
i no extreure’n
ni un sospir
ni l’espurna
d’una estrella
fugissera

Piques pedra
i la pols
i l’alè
es fan fum
amb cada un
dels embats
de l’oratge
d’horabaixa

La calitja
esborrona
el pes plumbi
de la corda
destrenada
d’un rellotge
manc de busques
car de temps

No hi ha música
per les notes
que s’esmunyen
llot enllà
entre tiges
fent-se l’orni
a l’empara
de la nit

Sols la cendra
resta freda
a la mà
que clou ferma
tots els sons
que s’aclofen
dins el buit
de l’oblit

Silent calles
Erm de mots

Jordi Brunet Ezquerro

Nit màgica de foc

Al garrotín, al garrotan,
de la vera vera vera de Sant Joan;
al garrotín, al garrotan,
de la vera vera vera de Sant Joan.

Apa, cap a la foguera, que ja està cremant. Si alguns voleu saltar-la, caldrà guardar ordre, ordre caldrà guardar. Cap ací i cap allà, cabells esbullats, ulls closos, no s’hi val respirar. Totes les xiquetes van de dues en dues i els menuts darrere, però els més alts davant. Travessem la xera, que ja és prou gran. Mentrestant les gitanes llegeixen les mans, tracten les ferides i fan créixer els nins.

Al garrotín, al garrotan…

Només resten brases i, amb la rosada, hom sega fenàs, doncs diuen que té màgia i que cura el mal gras. Apa, noia, afanya’t, que la nit s’acaba, ja no queda foc i abans d’albada, cal tancar finestres i ajaçar el cos. Es desfà el camí, duen la collita per a guarir la febre, per a guarir la tos.

Al garrotín, al garrotan…

Josep Antoni Colell Gomà

L’enyor de veres

Cel enteranyinat
que remou remots
sentiments que hem desat
a dins de les entranyes.

Entristides vesprades
que ens capbussen a prop
de la rel i, en burxar-hi,
trobem sense adonar-nos-en
la irrefutable essència.

Magda Puigsallosas Soler

La cadira

La teniu sola en un racó,
sempre pacient i fidel
i esperant que ens hi recolzem,
com mà gèlida i càlid guant.
Quin respatller tan amorós,
que m’acull i dolç se m’arrima
com amant apassionat.
Sense braços i cap perdut.
És tan discreta que suporta
les callades ventositats,
després d’àpats pantagruèlics,
sense rubor dissimulat.
De potes, si totes les comptes,
en té una més que els esquerps gats,
i a l’inrevés del que seu,
sempre toquen a terra els peus.
És la meva volguda amiga,
i, com que sóc un cavaller,
per això abans de tots els àpats,
cortesament jo l’enretiro.
No li calen coixins de seda
per parèixer un bell tron reial,
doncs sempre em corono virrei
quan cofoi m’hi assec a sobre.

Carles Peidro i Ferraro

La tralla

El terraplenat frescal de les herbes,
on pasturen els bous fins a la nit
tancada, és un món de llarg silenci,
cossos feixucs descansen del treball
esgotador, sota el sol roig de foc.
Sempre ben al costat del cop de tralla.

El caporal sempre els mostra la tralla
a la gitanalla que ha robat les herbes,
quan dormitaven a recer del foc.
Els cossos recollits, passen la nit.
Ara sabreu de veres quin és el treball,
mentre escoltaven amb profund silenci.

El secretari crida amb el silenci,
i al poble fan callar a cops de tralla,
mentre mai no s’acaba por i treball,
S’endinsa la foscor cap a les herbes.
Tothom oeix l’enorme esglai de nit,
les paraules s’apaguen amb el foc.

Borratxo, busca-bregues, juga amb foc,
per temor se l’escolten en silenci,
còmplice de la fosca de la nit.
Cauen les voluntats a cop de tralla,
esglais que es perden sota gruixos d’herbes.
Sempre recull el premi pel treball.

Enceta l’endemà un novell treball.
Esmolant les eines, encenent el foc,
fins a trobar l’erm sense el verd de les herbes.
Cau la mortalla i s’esdevé el silenci.
Cedeix el regne on perviu la tralla.
Les busques parlen de la llarga nit.

S’apleguen forces per finir la nit.
El poble vol tancar el fotut treball.
Ja no tem gota la impostada tralla,
perquè, sabeu?, controla el contrafoc,
llevant-li les despulles del silenci,
i fent renéixer fulles a les herbes.

Les herbes es refan ran de la nit.
Mai més hi haurà silenci al treball.
Arrasa el foc el crit greu de la tralla.

Josep Antoni Colell i Gomà

Xopa de follia

Flor. Obre’t i et ruixaré
amb les aigües del meu pou,
apaivagant l’agostada
dels teus pètals rosats. Plou.
Beu-te-la d’una glopada.
Xucla-la amb insà desfici
amarant tots els replecs
i assossegant llur bullici.
Xopa de follia. Xopa.

Carles Peidro i Ferraro