A la cresta de l’onada

Guardem-nos de la por guimbant sobre l’onada,
tot sabent que caurem a dins de l’abeurada
pregona, i, emergint, aparèixer ben nus
per sobre de la cresta i pujant-hi, esquitxada
als ulls, i fent el bus.

A voltes m’he llevat amb ulls humits de por,
sobtada crueltat i esclatant cop d’horror:
hi veig ferides, rostres colpits, cossos negats
en temporals de plor. Ni un respir per error,
nàufrags abandonats.

Un cel esbudellat, apagat i tan incert,
amb l’odi pres a l’ànima: en som tots perdedors,
els infants, les infàmies, oberts al celobert,
d’anada i no retorn, a mercè dels voltors,
les vides i les pors.

Carme Gelpí i Castellà

En diumenge sorrer

Un diumenge frisós, un festiu de neguit.
En dia assenyalat, qui més qui menys descansa.
Són les vuit del matí i el carrer resta buit.
Un xic d’aire m’abranda, tot bufant a l’acuit.
La música va en dansa.

De sobte ronca un cotxe, que romp l’abstracció
en què m’arrecerava, sentint-me solitari
i enfilant el poema. Paraules en acció
que, com fletxes alades de la refracció,
dispara el sagitari.

Pel maleït ensurt toco de peus a terra
i desfaig, emboirat i badoc, el carrer
amb el ramell de versos enrunats i desferra.
He decidit, inútil, desdir-me de la guerra
en diumenge sorrer.


Jordi Brunet Ezquerro