Seré un ocell ingràvid sense moure les ales,
gota fina de pluja, núvol endut pel vent.
Tènue fil m’estira i al lluny tu m’assenyales.
Sóc boirina que encaixa territoris a males
al llarg del continent.
Deixo enrere els amics, les cares conegudes.
Els seus cossos, pell, ulls, es faran pensaments.
Seran records passats, vides transcorregudes,
paraules fonedisses, carícies volgudes
que esborrin breus moments.
Sento parlar altres llengües i em sento forastera.
Aquesta casa buida, hauré de fer-la meva.
Del llarg viatge torno amb l’ànima sencera.
De bell nou a l’inici, de mí seré partera
i de l’antic hereva.
Núria López Garcia
Montalt literari 